|
En tenia moltes ganes.
Sí, tenia molt d’interès de fer una ressenya d’una novel·la com Un mag de Terramar perquè sempre ha estat una petita estella clavada que no m’he acabat mai de treure. I us explicaré el per què: Vaig llegir Un mag de Terramar fa uns vint anys i sabia que era una obra aclamada per crítica i lectors, una obra insigne de la fantasia de l’època i em vaig fer unes expectatives molt grans. En aquell moment vaig escriure una breu ressenya sobre les sensacions que em va deixar la novel·la i ara, com comentava, tinc moltes ganes de comparar les notes que vaig prendre amb la realitat de conèixer molt millor a l’autora i també saber a què m’enfrontava quan he tornar a llegir la novel·la, aquest cop amb la traducció de Blanca Busquetsi amb un altra edició de Raig Verd que ens continua sorprenent quan ja ens pensàvem que ho havíem vist tot.
Aquest exercici, no amagaré que una mica nostàlgic, també em ve de gust: Comprovar com els meus gustos han pogut canviar —o no— en diverses etapes de la vida. Ja ho comentava fa un any quan vaig ressenyar Els desposseïts que em descobria a mi mateix una temàtica que estic segur, vint anys enrere no m’hagués apassionat tant. En fi, comparar, aprendre, créixer com a lector... són conceptes que estic posant sobre la taula i que probablement no us importin massa. Però a mi sí, i de fet, sempre he dit que les ressenyes que faig, en bona manera, son per a mi mateix. I el fet de poder contemplar aquesta evolució entre com em sentia després d’haver llegit una obra fa tants anys, i com em sento ara... per mi és un petit plaer.
Per no avorrir-vos massa, ataquem la novel·la en sí. A Úrsula K. Le Guin li van encarregar escriure una novel·la juvenil de fantasia —ella cultivava sobre tot la ciència-ficció adulta— i va elaborar aquesta obra, Un mag de Terramar. El fet que sigui o no juvenil és una altra batalla que val més millor aparcar ara com ara, però si voleu saber la meva modesta opinió: Per mi, aquesta lectura no va enfocada a un públic juvenil. Sí, el protagonista és jove i inexpert però no actua com a tal; estem d’acord que el jove mag realitza un camí iniciàtic, d’aprenentatge davant la vida però el tarannà de l’obra s’allunya de les aventures i les emocions fortes per conduir-lo cap a una recerca interior, cap a una doctrina pròpia i en definitiva cap a tot allò que s’allunya de l’èpica i l’entusiasme juvenil. Le Guin va escriure fantasia potser per a un públic juvenil, però crec que el seu subconscient la va dirigir a una novel·la que només en aparença és juvenil. Al seu cap, tan atent sempre a la ciència-ficció, potser les paraules li sortien per explicar de forma més filosòfica i menys conforme amb els temps un llibre com Un Mag de Terramar.
Ged és un noi que viu en un llogaret aïllat, dalt les muntanyes d’una de les incomptables illes que poblen el mon de Terramar: un continent fragmentat en arxipèlags, illes i amb multitud de governs locals que excepte en contades ocasions, sembla que es porten bé entre ells. A Ged li descobriran poders innats per aprendre màgia i aviat serà alliçonat per un mestre i més tard acudirà a una escola de mags. Podrem comprovar com el seu aprenentatge serà conseqüent amb l’edat que té però que de seguida les decisions i les direccions que prendrà el portaran a actuar com una persona molt adulta.
Ged, en un moment donat despertarà una ombra, un ésser enigmàtic que el persegueix, que sembla formar part d’ell mateix i que no el deixa viure en pau.
(...) “Aquella cosa era incorpòria, cega sota el sol, una criatura vinguda d’un reialme sense llum, sense lloc ni temps. Havia de buscar-lo a les palpentes a través dels dies i dels mars del món sota el sol, i només podia cobrar forma visible en somnis i en la foscor.” (...)
Le Guin ens aproxima a la història de Ged i a la seva ombra sota una perspectiva diferent i utilitzant el poder dels noms veritables com a puntal per a la màgia que envolta el mon de Terramar. Dir el nom secret, autèntic de les coses o dels éssers enforteix el lligam amb el mag. És un tipus de màgia oculta, profunda, que no es basa en els elements. Una màgia molt interior, reflexiva. Un poder que s’utilitza més per ajudar, com a defensa i no com una altra manera de lluitar. Sembla més una forma de ser, d’embolcallar l’entorn i conèixer-lo, però sobretot d’aprofundir en el coneixement del medi que t’envolta i et protegeix. Una màgia que necessita un aprenentatge continu d’aquest entorn però també de tu mateix. Una disciplina que permet cometre errors perquè aquests també t’ajuden a esdevenir millor cada vegada. En definitiva, una màgia que es basa en l’equilibri: Si demanes molt, pagues un preu molt alt. I m’agrada que l’autora apliqui certes regles a aquesta màgia:
(...) No has raonat mai que, de la mateixa manera que hi ha foscor al voltant de la llum, hi ha perill al voltant del poder? La bruixeria no és un joc a que ens dediquem per plaer o per les lloances. Pensa en això: en el nostre Art, cada paraula que pronunciem, cada acte que acomplim és per al bé o per al mal. Abans de parlar o de fer res has de conèixer el preu que has de pagar!” (...)
Fixeu-vos que té molta filosofia oriental aquest tipus de màgia. I que no busca un enfrontament, com dèiem, èpic, grandiós o fins i tot heroic; sinó que es conté, s’amaga. Aquí hi ha un dels punts més originals de la narració perquè Le Guin descriu una màgia i un mon fantàstic que es contraposa completament als cànons del que s’escrivia en fantasia a finals de la dècada dels seixanta on es començava a despertar l’espasa i la fetilleria: Fixem-nos, son els anys on el gran Fritz Leiber ens narrava les aventures dels brivalls de Fafrhd i el rater gris, i on Robert E. Howard va escriure Gusanos de la Tierra i bona part de les novel·les de Conan o en que Moorcock estava a punt de crear a Elric de Melniboné. Eren temps on la fantasia s’inclinava per la guerra, la destrucció, la testosterona, els personatges carismàtics però amb un punt de maldat...i per si ho pregunteu, també les dones escriptores com Anne McCaffrey ens aportaven grans dosis d’acció i aventura amb novel·les com La saga dels genets de Pern, per exemple. En canvi la ciència-ficció estava atenta a històries més ambigües, molt treballades en el camp dels sentiments interiors. Una època on la mateixa Le Guin ens captivava amb La mà esquerra de la foscor o el no menys gran Robert Silverberg escrivia set o vuit novel·les que passarien a la història... però més per aquesta lluita interior, per una sensibilitat acusada que no pas per l’èpica espacial. Així que sí, Le Guin va clavar una plantofada a les espases sanguinolentes, a les borratxeres tavernàries i a les orgies amb senyores que —com diria el grup Manel— marquen mugrons i va escriure una novel·la radicalment oposada a les corrents literàries fantàstiques del moment.
Torno als meus pensaments tant d’ara com de fa vint anys: El cert és que les expectatives sempre són dolentes doncs un espera trobar-se un tipus de text i et pots descobrir que els trets van per un altre cantó. En aquell moment jo no havia llegit res d’Úrsula K. Le Guin, no coneixia el seu estil, ni les seves intencions i es clar, em vaig endur una petita sorpresa: A la seva novel·la quasi no passava res! Vull dir, que les aventures, les batalles, els moments de tensió... eren escassos i tot es solucionava de manera més o menys tranquil·la i relaxada.
Perquè la prosa de Le Guin és excel·lent, això mai ho he negat, però cal conèixer el seu estil per apreciar-la degudament. A l’autora li costa anar al gra. Es perd en descripcions delicioses sobre el paisatge, el mar i l'ànim de Ged. La seva lectura és molt i molt plaent però també pot fer perdre la paciència de qui busca emocions fortes i intenses. La mateixa autora a l'epíleg ressalta aquest fet. No busca batalles o èpica, sinó un equilibri en una història que vol ser mes reflexiva que heroica, i jo, què voleu que us digui, sóc fill de la fantasia de Tolkien i vaig créixer llegint novel·les de Dragonlance. Així, que el contrast em va deixar astorat. Mireu, Aquestes van ser les meves impressions fa uns vint anys quan el vaig llegir per primer cop:
“M'ha decebut. Però no perquè sigui una mala novel.la si no més aviat perquè n'havia sentit a parlar força i m'esperava més. Ja passa. "Un Mag de Terramar" com he dit no és una novel·la qualsevol, més aviat té una personalitat pròpia. L'autora ens descriu les primeres aventures d'un aprenent de mag per l'arxipèlag de Terramar amb un estil propi força interessant...bé, la paraula correcta seria...melòdic, acurat, estilitzat, potser melancòlic...en fi, una bona prosa.
És fantasia pura i dura: Mapa d'un país imaginari, tractament molt important (I original) de la màgia i un pèl de filosofia sobre un mateix i sobre el que l'envolta. Ingredients més que interessants per una bona novel·la. Però a la història li manca quelcom... potser acció, potser un argument més treballat...tot i que té dues continuacions i potser encara no hauria d'opinar sobre la totalitat de la trilogia. És un llibre per degustar-lo i llegir-lo tranquil·lament, doncs la història en si no te res d'especial, però la manera en que està escrita et deixa un bon gust de boca.”
Ja veieu que esmento clarament que la novel·la és sorprenent però que jo no estava buscant aquest tipus de narració. Jo volia una gran aventura fantàstica on el mag ataqués dracs, fes naufragar vaixells; volia monstres, fetillers malignes, heroïcitats! En canvi em proporcionaven conceptes com una lluita contra una ombra, contra un part de tu mateix, que era un fet que no havia vist mai abans. Que no sabia com encaixar-lo, especialment fa tants anys, sobretot perquè es tracta d'una lluita subtil, allunyada de l'èpica.
Però el que compte és què en penso ara, oi? Ara posseeixo una avantatge: ja sé què em trobaré al rellegir la novel·la. No tant per la trama (que reconec que a part d’imatges fluctuants sobre una escola de màgia i llargues travessies infinites sobre una barca, no recordava excessivament) sinó perquè he llegit bastantes altres obres d’Úrsula K. Le Guin: Des de novel·les de la mateixa època com La mà esquerra de la foscor (que encara haig de rellegir) o El nom del mon es bosc (la meva preferida) fins a històries més contemporànies com Lavínia. I he après a gaudir de la delicada prosa de Le Guin, a no esperar grans sotragades, a fruir del viatge més que del final, a aturar-me de quan en quan en una frase que m’il·lumina la ment i m’omple de plaer (“Quan encens una espelma, també crees una ombra”) perquè l’art que aboca l’autora en els seus llibres va més enllà d’unes trames i d’uns arguments, ens acarona el cos perquè Úrsula K. Le Guin, per sobre de tot, és una mestra del llenguatge.
I la pregunta que us fareu tots és: Així doncs, t’ha agradat més ara el llibre que fa vint anys? La resposta és fàcil: Sí, no és potser el tipus de fantasia que busco a priori (recordeu que sóc fill de l’escola de can Tolkien) però sí que m’ha omplert més, i m’ha interessat prou per voler saber més de Ged i del mon de Terramar (cosa que fa dues dècades em va deixar una mica indiferent). He gaudit un cop més de l’estil de l’autora i ara no m’he trasbalsat per la manca d’acció o de personatges carismàtics.
I responent a una segona pregunta no formulada: Sí, us agradarà, perquè descobrireu altres maneres de tractar la fantasia i la imaginació, perquè, com deia, el viatge és un goig en sí mateix i perquè encara que la trama potser no sigui del vostre estil, és un llibre que cal conèixer per comprovar com va trencar esquemes, com va influenciar a noves generacions d’escriptors i com encara avui és estimat per milers de lectors de tot el món.
Jo per la meva banda, espero llegir-ne — aquest cop sí— les continuacions.
NOTA: Per saber molt més sobre la saga de Terramar, us convido a llegir l’artícle que l’Alícia Gili va publicar a can Kraken ara ja fa dotze anys i que és magnífic.
Eloi Puig
05/07/2020
|
|
